Després de la gran barrera de corall volíem veure un altre dels al·licients del voltant de Cairns, el bosc tropical més antic de la terra. Per accedir-hi seguim el plà de sempre, primer visitem algunes agències de tours i xafardegem blogs de viatgers. Amb la informació a la saca emprendrem el viatge pel nostre compte. Hem llogat un cotxe per un parell de dies, és i serà l'últim..... buff la paraula maleïda, últim, ja fa alguns dies que ens ronda pel cap, però intentem no pronunciar-la, ni recordar-la per no perdre l'energia i poder gaudir al màxim d'aquests 2 dies.
Después de la gran barrera de coral queríamos ver otro de los alicientes de alrededor de Cairns, el bosque tropical más antiguo de la tierra. Para acceder a el seguimos el plan de siempre, primero visitamos algunas agencias de tours y chismorreamos blogs de viajeros. Con la información a la saca emprenderemos el viaje por nuestra cuenta. Hemos alquilado un coche para un par de días, es y será el último ..... buff la palabra maldita, último, hace algunos días que nos ronda por la cabeza, pero intentamos no pronunciarla, ni recordarla por no perder la energía y poder disfrutar al máximo de estos 2 días.
La carretera que condueix al PN Daintree és de 200 km, pel camí parem a Palm Cave, un bonic, tranquil i pijet poble de platja. El mar en tota aquesta zona és molt tranquil, a davant la gran barrera fa la seva funció i les onades no arriben a la costa. La combinació del blau intens del mar i el verd profund de bosc donen un joc de colors perfectes. Estem segurs que veurem grans postals de llum, sorra, i mar.
La carretera que conduce al PN Daintree es de 200 km, por el camino paramos en Palm Cave, un bonito, tranquilo y añiñado pueblo de playa. El mar en toda esta zona es muy tranquilo, la gran barrera hace su función y las olas no llegan a la costa. La combinación del azul intenso del mar y el verde profundo de bosque dan un juego de colores perfectos. Estamos seguros de que veremos grandes postales de luz, arena, y mar.
Continuem la marxa, sempre vorejant el mar, i per no perdre'l sortim de la R44 per arribar fins al bonic poble pesquer de Port Douglas. Per dinar agafem les nostres llaunes de conservers, la fruita i l'ampolla d'aigua, busquem una ombra on refugiar-nos una estona de la calor, el sol pica molt i les palmeres ens reconforten, però la humitat no ens la pot treure res, ni ningú. Ben dinat passegem sense pressa pels quatre carrers del nucli, ens arribem fins al port i abans de seguir la marxa, entrem en un super a comprar alguna beguda fresca, l'aigua embotellada de dins el cotxe està massa calenta. ;)
Continuamos la marcha, siempre bordeando el mar, y para no perderlo salimos de la R44 para llegar hasta el bonito pueblo pesquero de Port Douglas. Para comer tomamos nuestras latas de conservas, fruta y la botella de agua, buscamos una sombra donde refugiarnos un rato del calor, el sol pica mucho y las palmeras nos reconfortan, pero la humedad no nos la puede quitar nada, ni nadie. Después de comer paseamos sin prisa por los cuatro calles del núcleo, llegamos hasta el puerto y antes de seguir la marcha, entramos en un super a comprar alguna bebida fresca, el agua embotellada de dentro del coche está demasiado caliente. ;)
Conduïm fins a la R44 i seguim rumb al nord fins al transbordador per creuar el riu Daintree, comprem el tiquet de tow ways i seguim la marxa. La carretera és molt més estreta, serpenteja per l'interior, ja no veurem la costa a la nit. El canvi de flora és bastant gran, les branques dels arbres creixen tant que s'endinsen fins la carretera, les fulles cobreixen la calçada, els mosquits entren per les finestres, eps!, parada per posar-nos el repel·lent! Els cartells de perill cassowary o casarius estan cada dos per tres. Al bosc de Daintree hi ha una gran biodiversitat, i els casarius són l'animal emblema del parc nacional. Diuen que són molt difícils de veure, per tan primer fem la foto al senyal de trànsit. Cada cop el camí va agafant alçada respecte al mar i els miradors són espectaculars.
Conducimos hasta la R44 y seguimos rumbo al norte hasta el transbordador para cruzar el río Daintree, compramos el ticket de tow ways y seguimos la marcha. La carretera es mucho más estrecha, serpentea por el interior, ya no veremos la costa hasta la noche. El cambio de flora es bastante grande, las ramas de los árboles crecen tanto que se adentran hasta la carretera, las hojas cubren la calzada, los mosquitos entran por las ventanas, eps !, parada para ponernos el repelente! Los carteles de peligro cassowary o casarius están cada dos por tres. En el bosque de Daintree hay una gran biodiversidad, y los casarius son el animal emblema del parque nacional. Dicen que son muy difíciles de ver, con lo que primero hacemos la foto a la señal de tráfico. Cada vez el camino va cogiendo altura respecto al mar y los miradores son espectaculares.
 |
| El transbordador |
Traiem el gas de l'accelerador, anem xino-xano, no tenim pressa per arribar, i innocents de nosaltres anem mirant cadascú per la seva finestra, a veure si som afortunats i veiem un casarius. Els km van passant, cada cop ens endinsem més al PN, i de sobte crido: para, para!!!! I amb el dit assenyalo cap a la dreta. Allà estava, un exemplar d'un casariu!!!! Mal aparquem el cotxe, i baixem sigil·losament, però tan ràpid com podem per apropar-nos al bitxo. Buaaaa impressiona un munt, la barreja de colors, la immensitat de les potes, i la contundència de la cresta, estem atònits. Mai havíem vist un animal com aquest!!!
Fins aleshores no coneixíem la seva existència, així que en fem cinc cèntims, que a tots plegats ens anirà molt bé ampliar els coneixements!
Els casarius són una au no voladora, la tercera més gran de la terra per darrere dels austruç i dels emús. Actualment estan en perill d'extinció, només en queden alguns exemplars a aquesta zona d'Austràlia i alguns a Nova Guinea. És un animal omnívor, s'alimenta dels fruits caiguts. I és considerada l'au més perillós de la terra, tenen una alçada d'entre 1,5 i 2 metres. Tota aquesta info la vàrem recopilar l'endemà en diversos panells informatius per als visitants del parc nacional. Els rangers alertaven que si érem un dels afortunats de topar-nos amb un exemplar cara a cara, el que calia, era allunyar-se'n ràpidament, sense córrer, ni fer moviments bruscos, ja que pel que diuen són molt agressius, i amb una coça poden trencar-te l'estèrnum. UPS!
I allà estàvem nosaltres, davant d'un casiriu, sentint-nos els més afortunats del món, i a la vegada ignorants del "perill" què corríem. Però si avui expliquem això, és que ens ha passat res. Tot i així si ara tornéssim endarrere amb els coneixements que vàrem obtenir l'endemà de la trobada amb el casiriu, haguéssim reculat i marxat.
Sacamos el gas del acelerador, vamos tranquilamente, no tenemos prisa por llegar, e inocentes de nosotros vamos mirando cada uno por su ventana, a ver si somos afortunados y vemos un casarius. Los km van pasando, cada vez nos adentramos más en el PN, y de repente grito: para, para !!!! Y con el dedo señalo hacia la derecha. Allí estaba, un ejemplar de un casariu!!!! Mal aparcamos el coche, y bajamos sigilosamente, pero tan rápido como podemos para acercarnos al bicho. Buaaaa impresiona un montón, la mezcla de colores, la inmensidad de las patas, y la contundencia de la cresta, estamos atónitos. Nunca habíamos visto un animal como este !!!
Hasta entonces no conocíamos su existencia, así que hacemos un resumillo, que a todos nos irá muy bien ampliar los conocimientos!
Los casarius son un ave no voladora, la tercera más grande de la tierra por detrás de los avestruz y los emús. Actualmente están en peligro de extinción, sólo quedan algunos ejemplares en ésta zona de Australia y algunos en Nueva Guinea. Es un animal omnívoro, se alimenta de los frutos caídos. Y es considerado el ave más peligroso de la tierra, tienen una altura de entre 1,5 y 2 metros. Toda esta info la recopilamos el día siguiente en varios paneles informativos para los visitantes del parque nacional. Los rangers alertaban que si éramos uno de los afortunados en toparnos con un ejemplar frente a frente, lo que era necesario, era alejarse rápidamente, sin correr, ni hacer movimientos bruscos, ya que por lo que dicen son muy agresivos, y con una patada pueden romperte el esternón. UPS!
Y allí estábamos nosotros, ante un casiriu, sintiéndonos los más afortunados del mundo, y a la vez ignorantes del "peligro" que corríamos. Pero si hoy contamos esto, es que nos ha pasado nada. Aún así, si ahora volviéramos atrás con los conocimientos que obtuvimos al día siguiente del encuentro con el casiriu, hubiéramos retrocedido y marchado.
Reprenem la ruta cotxe, i fem camí buscant un lloc discret on aparcar i dormir dins el cotxe. A la nostra dreta tornem a trobar-nos amb el mar, així que aquest havia de ser el nostre "hotel" per aquesta nit!
Abans de sopar (un altre cop, llaunes, fruita i aigua) anem a la platja solitària. A part dels cartells d'alerta taurons, i meduses assassines de totes les platges d'Austràlia, aquí se suma un altre perill, cocodrils! Vinga un altre convidat a la festa!! jejeje
Retomamos la ruta, y hacemos camino buscando un lugar discreto donde aparcar y dormir en el coche. A nuestra derecha volvemos a encontrarnos con el mar, así que éste debía ser nuestro "hotel" para esta noche!
Antes de cenar (de nuevo, latas, fruta y agua) vamos a la playa solitaria. Aparte de los carteles de alerta tiburones, y medusas asesinas de todas las playas de Australia, aquí se suma otro peligro, cocodrilos! Venga otro invitado a la fiesta !! jejeje
 |
| El sol es va amagant |
 |
| Últims instants de llum, bona nit! |
 |
| Així comença l'últim dia!! Som-hi! |
Ens llevem ben d'hora, no ens volem perdre ni un segon del nostre últim dia d'aquest gran viatge, ja han passat 7 mesos!!! Però les reflexions les deixem per un altre post.
Avui ens espera una mica de cotxe fins a arribar a Cape Tribulation, pel camí un parell de caminades pel bosc tropical i dues hores de retorn cap a Cairns.
Al llarg de tot el parc nacional hi ha moltes indicacions de diferents trekkings, de curts, llargs, amb desnivell i sense. Per tan aptes per a tothom. Nosaltres primer en fem una de curta d'una hora i mitja. A l'inici trobem un gran plafó amb el mapa i una explicació dels cassowarys. Ara prenem consciència de la sort que vàrem tenir ahir en veure'n un, i en sortir sencers de la visita.
Durant la caminada pel bosc, observem una gran varietat de flora, llàstima que no ens siguem experts, però la bellesa, tots els ulls la reconeixen ;). Les passarel·les de fusta són la nostra guia, no hi ha pèrdua, així que caminem relaxats pel bosc emmudit.
La segona caminada, una de més llarga de 3 horetes. Aquest cop el camí és trepitjant el terra del bosc, més que terra, pel camí passem per sobre de les moltes branques, fulles i noves plantes que s'obren pas. Durant la caminada no ens topem amb ningú, diuen que és la que més possibilitats (tot i ser molt escasses) hi ha de trobar-se amb un casiriu perquè és la més llarga de tot el PN, la més solitària i en la que passes pel costat de molts arbres fruiters, la font de la seva alimentació. Caminàvem amb silenci, pendents de qualsevol soroll, amb els ulls posats en la immensitat de color verd que ens envoltava, i també perquè no dir-ho una mica nerviosos per si ens trobàvem de nou amb un exemplar. Però ja us diem ara, que no en vàrem tornar a veure cap més.
Nos levantamos muy temprano, no nos queremos perder ni un segundo de nuestro último día de este gran viaje, ya han pasado 7 meses !!! Pero las reflexiones las dejamos para otro post.
Hoy nos espera un poco de coche hasta llegar a Cape Tribulation, por el camino un par de caminatas por el bosque tropical y dos horas de regreso hacia Cairns.
A lo largo de todo el parque nacional hay muchas indicaciones de diferentes trekkings, de cortos, largos, con desnivel y sin. Aptas para todos. Nosotros primero hacemos una corta de una hora y media. Al inicio encontramos un gran panel con el mapa y una explicación de los cassowarys. Ahora tomamos conciencia de la suerte que tuvimos ayer en ver uno, y al salir enteros de la visita.
Durante la caminata por el bosque, observamos una gran variedad de flora, lástima que no seamos expertos, pero la belleza, todos los ojos la reconocen;). Las pasarelas de madera son nuestra guía, no hay pérdida, así que caminamos relajados por el bosque enmudecido.
La segunda caminata, una más larga de 3 horitas. Esta vez el camino es pisando el suelo del bosque, más que tierra, por el camino pasamos por encima de las muchas ramas, hojas y nuevas plantas que se abren paso. Durante la caminata no nos topamos con nadie, dicen que es la que más posibilidades (a pesar de ser muy escasas) debe encontrarse con un casiriu porque es la más larga de todo el PN, la más solitaria y en la que pasas por el lado de muchos árboles frutales, la fuente de su alimentación. Andábamos con silencio, pendientes de cualquier ruido, con los ojos puestos en la inmensidad de color verde que nos rodeaba, y también porque no decirlo un poco nerviosos por si nos encontrábamos de nuevo con un ejemplar. Pero ya os decimos ahora, que no volvimos a ver ninguno más.
Ben dinat arribem a Cape Tribulation, l'últim punt fins on arriba l'asfalt, a partir d'aquí tot és pista de terra. Tribulation és un poble molt dispers i petitíssim. El més maco per a nosaltres, és tota la carretera per arribar-hi, i les diferents platges verges dels voltats. En aquestes hem anat a passar la tarda. Al vespre agafem el cotxe de nou i desfem tota la carretera feta fins a Cairns.
Después de comer llegamos a Cape Tribulation, el último punto hasta donde llega el asfalto, a partir de aquí todo es pista de tierra. Tribulation es un pueblo muy disperso y pequeñísimo. Lo más bonito para nosotros, es toda la carretera para llegar, y las diferentes playas vírgenes de los alrededores. En estas hemos ido a pasar la tarde. Por la noche tomamos el coche de nuevo y deshacemos toda la carretera hecha hasta Cairns.
 |
| De nou al transbordador |
Passarem l'última nit al hostel d'aquests dies, refem les motxilles per no sobrepassar els pesos permesos en les tres companyies que volarem abans d'arribar de nou a CASA.
Aquesta nit ens ha costat dormir, no podíem creure que demà en carregaríem les motxilles per últim cop.
I amb aquesta frase començarem el següent post (espero que la inspiració no em tardi tan a venir), on explicarem les sensacions, pre, durant i post viatge.
Fins aviat!
Pasaremos la última noche en el hostel de estos días, rehacemos las mochilas para no sobrepasar los pesos permitidos en las tres compañías que volaremos antes de llegar de nuevo a CASA.
Esta noche nos ha costado dormir, no podíamos creer que mañana nos pondríamos las mochilas por última vez.
Y con esta frase comenzaremos el siguiente post (espero que la inspiración no me tarde tanto a venir), donde explicaremos las sensaciones, pre, durante y post viaje.
Hasta pronto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada